lunes, 28 de enero de 2019

Marató de Tarragona 2019 - 3h27:51




Ahir una nova edició de la marató de Tarragona. La meva estimada marató de Tarragona.

Una marató molt, molt dura, per gairebé tothom.

Les xifres parlen per si sols....

En primer lloc, és una passada les coses que ens donen per només 29 €.
Una samarreta Mizuno, una bona motxilla, una medalla Finisher, una quantitat exagerada d'avituallaments, amb gels, ampolles de Powerade, plàtans. Molts fotògrafs, Speaker.

Per contra... una cua enorme per deixar la motxilla (per això vaig córrer amb les claus perquè vaig deixar la bossa al cotxe), la distància una mica curta... i un vent de collons a l'espigó.
(i potser la terra del pavelló semblava una guix.. i va deixar la roba blanca, jaja..)

Bé, després de haver-me quedat tot el dissabte a casa, en pijama, la veritat que no sabia si tenia bones o males cames... però lo més lògic era que anaven com les setmanes abans... fatal.

Per sort, el divendres vaig rebre les noves vambes Supernova (les terceres vermelles), perquè les Supernova Gore-tex se'm fan molt pesades. Diuen que no és bona idea estrenar vambes el dia de la marató, però això no sol afectar-me massa.

Bé, ja sabia que ahir ja no estava per fer un bon temps, sinó la qüestió era sobreviure, així que vaig sortir tranquil.lament, uns 50 mtr per darrera de la llebre de 3h15, i em va donar conversa un amic Correcat que feia 30 kms de preparació per a BCN.



Trobant-me malament, vaig decidir córrer sense mirar el rellotge, fent parcials cada 3 kms (de l'organització) però sense mirar-los (a la pantalla només posava la de les pulsacions). Sense adonar-me, vaig agafar el grup 3h15 al km 3 i vaig passar endavant sense cap canvi de ritme (crec). 3 kms de pujada, però que tampoc es notava tant al principi, doncs les cames estaven fresques, i el vent bufava de cua.
Així anava fent, fins al km 6 aprox de pujada, després una baixada massa ràpida per poder recuperar temps (perdent 50 mtr en 1 km) i una llaaaarga recta de gairebé 4 kms al costat de la mar.. amb un vent de collons en contra. Quan el teniem de cua, no semblava tan fort, però déu n'hi do el vent de cara.
Els primers dos (de 7-9) encara era soportable, però en entrar a l'espigó ja començava a tenir certa èpica. Anava totalment sol, i vaig veure les bones cares dels que ja havien fet el gir.

Un cop al km 11, el gir, i dos kms de plaer i aquí era jo que tenia la bona cara, saludant al amic Jordi al grup 3h30 (semblava fresc), i després, una mica darrera de la llebre 3h45 elLuigi i el Vicenç, sense despentinar-se.

A propòsit, va ser girar al km 11 i veure que tenia el grup 3h15 a menys de 15 metres darrera meu... cachis!! S'ha de ser gillipollas!! Evidentment, sense adonar-me.
Vaig allunyar-me cada cop més del grup nombrós (15 corredors, potser) però al km 18, amb el vent novament de cara em van agafar.
Podia aguantar un km amb ells, però al km 19 ja vaig veure que no podia aguantar el ritme, i al km 20 el ritme baixava encara molt més. Estava totalment sense forces. Faltava només un km per acabar la primera volta, i sabia que era una bogeria seguir amb la cursa.
Vaig continuar a ritme molt lent, i al haver decidit que no continuaria, vaig mirar per primer cop el rellotge i vaig veure el parcial del 18-21. Tampoc no estava tan malament: 13:45 (el que no sabia, era que eren només 2,93 kms, potser el vent havia mogut la senyal).

Estem a 100 metres de l'arribada (molt dur), però ningú va cap allà. Segueixo als que donen la volta per començar la segona volta, tot i que ja no puc aguantar el ritme de ningú.
Tot i així, vaig decidir fer els 4,5 kms fins al gir per fer 30 kms.. com a mínim per veure els amics que encara no havien arribat.



Però al km 22 m'entrava un mal de panxa que era massa. Havia d'anar al lavabo, i YA!!
Parant mig minut, i caminant durant 3 minuts, buscant un bar, en vaig trobar 4... però tots eren àrabs. Per si de cas, vaig "declinar la oferta" (després d'unes vacances a Egipte dubtava molt que tinguessin paper, i no tenia moltes ganes de provar la típica aixeta cap a munt...

A punt de tornar cap enrere, que només estava a 1 km de l'arribada, vaig escoltar el crit de Luigi!! Alguna cosa com "Camina uns minuts, i a seguir Dennis". No sé com ho va fer, però li vaig fer cas, tornant a córrer, i ja buscaríem un bar "català" amb paper pel camí...però sense èxit.
Poc a poc va desaparèixer el dolor, i en arribar al punt de gir (km 25,5) on tornaven els de la cursa de 30K, sabia que encara que trigués 4 hores.. havia de fer la marató. No volia crear un precedent tampoc. Sense lesions, s'acaben les curses, sí o sí.

Bé, després de decidir de fer la marató sencera, només era qüestió de posar el cap en "OFF" i anar fent kms sense pensar massa, gaudint dels ànims del públic, i posant bona cara cada cop que veia un fotògraf.
I així va ser, a un ritme lent, sabent que cada cop la llebre de 3h30 s'estava apropant més, però sense parar de córrer. El vent bufava cada cop més fort, a vegades semblava que anava cap enrere, però de fet, tampoc em va molestar massa.. Donava un toc especial a la marató!

Al gir de l'espigó, km 32, pensava que el Jordi estava a punt d'agafar-me (tant de bo!), però no ens vam creuar fins després de 1,25 kms... es a dir, li portava 2,5 kms, i sabia que estava encara molt pitjor que jo.
Pocs metres després també venia el Luigi i així xocava per últim cop la mà del company.



Pot semblar avorrit fer les anades i tornades, però a mi m'encanta veure la cara dels amics i companys... i més en una marató tan solitària.
Ja només era posar un peu davant de l'altre, i suposava que en cada moment la llebre 3h30 m'agafaria. Estava segur que el meu ritme havia decaigut fins a 6'/km, però ara veig que el pitjor parcial va ser de 16'15" (3k).

Bé, finalment 3h27:51 que tot i ser una marca molt dolenta, ara estic molt content.

Això no treu que no torno a fer cap marató més si no estic mínimament recuperat.
A més a més, cal fer un anàlisi de sang per veure per què aquest baixada de forma tan sobtada...

Ara un parell de setmanes de descans, i tornem!!

5 comentarios:

  1. Què deu tenir el córrer que no podem evitar tornar-hi i tornar-hi? I què ho fa que quan ens posem un pitrall aguantem fins el final passi el que passi? Som així d'estranys els corredors. A més acabem una cursa i ja estem pensant en la propera.

    ResponderEliminar
  2. Doncs sí Ricard... que per fardar no és, doncs no ho comento ni a la meva familia ni als amics "normals" ni als de la feina.
    Si hagués parat, ningú s'havia adonat, i els amics corredors m'havien donat la raó també.

    És, per tant, una acció 100% egocèntrica.. i sembla que no tenim remei!

    ResponderEliminar
  3. Doncs em sembla que vas optar per la millor opció. La més intel·ligent i prudent. Xapeau!
    Per la propera marató cal fer un estudi previ dels bars situats a prop del recorregut. A mi em va pasar a Barcelona. Por si acaso... jajaja

    ResponderEliminar
  4. A toro pasado, ha sigut la millor opció, doncs la veritat que muscularment estic com si no hagués corregut cap cursa el diumenge. Vaig témer que fent la segona volta hipotecaria diverses setmanes.. però bé.
    Mai he tingut problemes de panxa a les maratons... i encara no ho explico.
    Però no crec que em torni a passar!! La propera 'sortida' serà la Marxa del Setge de Cardona, i en un moment donat em puc escapar al monte :-)

    ResponderEliminar