jueves, 14 de enero de 2021

Matando el desánimo con tiradas largas


Siempre he creído que la frecuencia con que uno publica en su blog es el reflejo del estado de ánimo de uno mismo. No es extraño, por tanto, que haya tardado 4 meses largos para escribir estas primeras líneas. Y viendo los blogs de los amigos, veo que todos estamos con el mismo desánimo....
Espero que de aquí medio año pueda leer semanalmente vuestras hazañas, dudas o cualquier escrito para animarnos mutuamente.

Harto de que cualquier opinión/consulta que no esté 100% en la línea de "lo universalmente correcto" se tache inmediatamente de 'negacionista'o 'terraplanista', me abstengo de hacer ninguna opinión sobre todo lo relacionado con la Covid-19, y las medidas adoptadas.
(Pero sí sigo defendiendo públicamente que no sirve para nada llevar la mascarilla al aire libre con distancia social, y por tanto no queda más remedio que aceptar diariamente las caras de furia y terror de mis conciudadanos... aunque suelo tener una buena excusa, que es llevar permanentemente un bocadillo en la mano para ir comiendo y así justificando mi falta de solidaridad. 
Cosas de ser no-fumador...)     

Nadie se muere por no competir en una carrera oficial, pero desde luego a mi me está costando muchísimo mantener un ritmo y un plan de entrenamiento estos meses.
En 10 meses he hecho tan solo 1 entreno de calidad (4 series de 1500m, curiosamente a buen ritmo) y todos los demás entrenos han sido más bien con el afán de no engordarme excesivamente...sin éxito.

Por lo demás, ningún entreno por encima del ritmo de 4'30"/km, y la mayoría de los "entrenos" a ritmo realmente cómodo.. por el simple hecho de no querer sufrir. Me he hecho vago, sin dejar de correr.

Para justificar a mi mismo ir a un ritmo tan lento, he ido aumentando gradualmente el kilometraje por sesión de entrenamiento, y ahora he visto que los últimos 4 meses he hecho:
* 1012 kilómetros en tan solo 43 sesiones... Una media de 23,5 km, casi dos horas por sesión. 

Sin darme cuenta, cada vez me obsesionaba más en hacer tiradas mas largas, e incluso soñaba con el Ultrafondo, probablemente debido a la  ingesta de toda una serie de Western States 100 y Badwater 135 vídeos en YouTube.


 
Cayeron 3 maratones de Collserola, 2 maratones por el río, Camins dels Matxos en Torelló, la UT de Collserola de 80k desde mi casa... para finalmente recibir un baño de realidad al intentar hacer la cursa solidaria de 12 horas Corredors.Cat para recaudar dinero para la terrible enfermedad ELA. (si, las otras enfermedades no han desaparecido). 
Quise llegar a los 110 kilómetros (iluso de mí), pero tras 4 horas y 42,4 kms me quedé totalmente sin fuerzas y me di cuenta que para ser un Ultrafondista se debe de entrenar y vivir como un fondista.


Si bien el cierre de los bares y restaurantes y el toque de queda han evitando grandes abusos con el alcohol, el consumo moderado pero continuado de él y la ansiedad diaria respecto a la ingestión de comida basura desde luego no han hecho ningún bien a mi cuerpo. 
Tampoco ha ayudado el hecho de comer diariamente un bocadillo a las 16:00, que es cuando voy a buscar a mi hijo a la escuela...
Y al final el cuerpo ha dicho "prou". Con 84,5 kg, el castigo para las rodillas no es el mismo que con 78 kg, y hace 8 días de repente escuché un 'crac' en la rodilla derecha y desde entonces estoy parado.
Toca descansar una semanita más y ver si es algo pasajero o algo más grave. 
De momento, descanso y dieta... e intentar no hundirme mentalmente. 


No sé bien si estaba permitido o no, pero el deseo de mis padres y mi hermano de vernos estas navidades hizo que nuevamente nos desplazamos en coche a Holanda, para disfrutar 10 días de la familia y las comidas copiosas. Un balón de oxígeno para aguantar los próximos meses.

También tocaba ver brevemente a mi abuela (con mascarilla, eso sí), ya que probablemente fue la última vez que pudiéramos hablar con ella. Está en buena condición física, con 92 años y viviendo sola en su casa pequeña, pero me da la impresión que ya ha disfrutado suficiente de la vida.... Ya me gustaría llegar así de bien a su edad!! 

Bueno, os deseo todo lo mejor! 

Mucha salud y felicidad.

Feliz Año 2021 Amigos!!! 














 

9 comentarios:

  1. Tots estem més o menys igual: molt farts de la situació que estem vivim que s'està allargant més del que voldríem i que sembla que encara hi ha per molts dies. Aviat farà un any de les darreres curses. Com tu, surto a entrenar sense objectius amb l'únic afany de mantenir un mínim de forma i pes. Bé ara en concret porto gairebé tres setmanes sense fer res per uns estranys problemes als isquiotibials en procés de millora. Aquest diumenge serà el primer dia que provaré de tornar a córrer per veure com va. És ben cert el que dius, tots els blogs del món del córrer i de muntanya estan pràcticament aturats amb molt poques entrades.

    ResponderEliminar
  2. Doncs sí Ricard! Es cert.
    De totes maneres, ara m'estic adonant que el fet de no fer cap activitat física (només m'obligo a caminar de la feina al col·legi del meu fill i tornar, potser 2,5 kms en total.. és a dir... m'obliga a menjar el meu entrepà móólt poc a poc) m'està afectant més del que pensava.

    Ara ja no només em fa mal el genoll dret, sinó avui també el genoll esquerra, i el tormells... Es a dir, potser hauriem de seguir fent alguna cosa perquè el sedentarisme és encara més perjudicial pel cos. Probablement més quan més anys fem..
    Veurem demà passat si vas millor!!!

    No sóc gaire optimista sobre la possibilitat de fer curses aquests 6 primers mesos de l'any, però suposo que quan tothom es dóna per vençut (que no hi ha cura d'aquest virus), que ja tornarem a fer vida més o menys normal... com sempre hem fet amb totes les malalties.

    Com totes les lesions.. un cop passat, sembla que no ha durat tant de temps! Sort!

    ResponderEliminar
  3. Venga ánimo, hay que acostumbrarse que esto va para largo. No es por ser pesimista pero creo que estamos delante de un cambio del mundo que vivíamos. O nos acostumbramos o estamos apañados.

    ResponderEliminar
  4. En algún momento deberían volver las mentes críticas (que ahora por algún motivo han desaparecido) y ver que no se puede vivir para siempre de esta forma. Quizás entonces una gran masa de expertos -que ahora no se atreven manifestar- lideran una vuelta a la normalidad. Quizás ya será tarde...
    Acostumbrarme? NUNCA!!

    ResponderEliminar
  5. He perdido la esperanza que hayan mentes críticas😓😓😓😓

    ResponderEliminar
  6. Pues... entonces estamos realmente apañados...

    ResponderEliminar
  7. Quina alegria veure un post teu! A mi al hackejarme el bloc em van desanimar profundament i sols he estat capaç de fer alguns posts mentals, molt interessants això sí ;) Curiosament sí que estic entrenant moltíssim i he aconseguit recuperar la forma d'abans del confinament i he fet dos curses que han estat un desastre total. Un cross i un 3 mil. Amb raons del perquè del desastre.
    Ànims i endavant que ens queda menys per Covid. Això sí, el mon que ens quedarà ja veurem...
    Abraçada a tots,
    Ferran

    ResponderEliminar
  8. Doncs sí, Ferran, gràcies al teu bloc, ara tinc 2 aparells per allargar la tita, 3 satisfyers, i 4 bancs d'abdominals ;-)

    Crec que som molts que tenim moltes ganes de llegir els teus posts escrits... molt més interessants, diria jo!!

    Me n'alegro de que segueixis entrenant com mai... no sé d'on treus la motivació?!?

    Bé, espero que en breu ens deixis ser partícips de la teva bona forma.
    Una abraçada,
    Dennis.

    ResponderEliminar
  9. Hola Dennis,

    Veig que segueixes en un estat de forma excel·lent i amb molta motivació, encara que parlis de desànim. No et calen curses per fer jornades maratonianes realment interessants!!! Enhorabona.

    Jo vaig suprimir el blog. Per temes familiars (i també d'opció personal) vaig entrar en una dinàmica de sortir a córrer una o dues vegades per setmana, una hora o poca cosa més. Evidentment, després de molts mesos així he acabat perdent el fons de llargues distàncies i també he agafat tres o quatre quilos de més que em costa molt de perdre. A l'agost em vaig fer un fort esguinç que només fins a principis d'aquest any no l'he acabat de superar. Ja venia de l'aturada del confinament i se'm va afegir aquesta aturada forçada. Tornar a començar i molt a poc a poc. Però estic content perquè cada vegada que vaig a córrer gaudeixo intensament de cada passa i cada segon, així que de moment sortint una hora ja em sento ben feliç. És curiós perquè fa uns anys em sentiria ben frustrat però no sé per quina raó tots els dies que surto ara a córrer són com una benedicció.

    Una abraçada i segueix escrivint sisplau que som uns quants que et llegim.

    ResponderEliminar